Mitjá: El Confidencial.com
Títul original: Un peso pesado del arte mundial ha escrito la gran defensa de la huerta valenciana
Autor: Miquel Molins
Data: 18 de maig 2025
UN MUSEU D’ARBRES
Un pes pesant de l’art mundial ha escrit la gran defensa de l’horta valenciana
Vicent Todolí, l’ex director de la Tate Modern, el museu Serralves o l’IVAM, ha escrit un llibre atípic sobre la seua trajectòria en l’art… i el seu jardí
Qui és Todolí sol ser una de les preguntes més recurrents en tot reportatge sobre Todolí. Todolí és un pope de l’art mundial. Però també un ésser enigmàtic que sembla evitar el focus, d’ací els simbolismes una mica forçats sobre la seua tirada a viure sense llum artificial (decepció: només va apagar l’interruptor en una de les seues finques, en la Vall de la Gallinera). Todolí és l’espanyol que ha dirigit la Tate Modern. I el Museu Serralves de Porto. Un dels principals impulsors de l’IVAM de València. És tot això, però també és alhora qui desenrotlla un dels horts cítrics més rellevants del planeta, al seu poble, a Palmera (a la comarca valenciana de la Safor).
Pot ser que cansat que li pregunten qui és el verdader Todolí, Todolí per fi ha escrit el seu llibre. Una sort d’autobiografia, concisa i neta. Es titula Quisiera crear un jardín (y verlo crecer) Volguera crear un jardí (i veure’l créixer) (Ed. Espasa). Després de llegir-la és senzill concloure que el seu autor és un autèntic outsider del sistema de l’art. Però al mateix temps caure en el compte que porta dècades ocupant la centralitat d’eixe mateix sistema. El llibre de Todolí, que ha comptat amb la col·laboració en l’edició del periodista valencià Juan Lagardera, no s’assembla en res a unes memòries d’un ex director de la Tate. I potser per això tenen un especial interés. No encerten a resoldre l’enigma de què hi ha després del personatge, però és senzill concloure que la gran virtut de Todolí, la qual cosa ho ha fet distint, és precisament la percepció de què no es tracta d’un especulador, sinó d’algú amb una missió. És l’art, però és la seua vida. I és, finalment, el seu jardí.
Todolí, allà on qualsevol esperaria unes ensenyances sobre com dirigir grans institucions culturals, es marca una de les majors defenses que s’han escrit sobre l’horta i el patrimoni natural valencià.
En el pròleg reproduïx un missatge de Rafael Chirbes al mateix Todolí:
Volgut Vicente:
Quina alegria que hi haja gent que estiga
fent alguna cosa de profit
en este país abandonat pels déus i
destruït pels hòmens.
Algun dia intentaré posar-me d’acord
amb tu
per a visitar eixe botànic. De moment, com amb la iniciativa de l’oli, comptes amb tota la meua simpatia, i amb el meu suport si en alguna cosa poguera servir-te.
Un abraç
L’elecció d’eixa cita és una declaració d’intencions per a una descàrrega que, a partir d’una cronologia assilvestrada, posa en orde el per què del seu defensa de la superfície agrícola; el per què de la seua vida entre museus; el per què de les semblances entre l’art i la naturalesa.
Com d’un apèndix de Chirbes, Todolí reflectix el perquè de la seua fundació Todolí Citrus, que abasta més de 500 varietats de cítrics: “la raó per la qual em vaig embarcar (…) va ser, precisament, detindre un pla urbanístic”. Insistirà unes quantes vegades més: “La depredació urbanística del litoral mediterrani ha suposat la desaparició de moltíssima terra de cultiu. El que abans semblava un gran mar està quedant reduït a llacunes, i el procés s’alentix, però no es deté. Un territori i un paisatge que rebem com a llegat per a utilitzar-lo i gaudir-lo amb sentit, i que, com a tal, hauríem de preservar i transmetre a les següents generacions, està patint transformacions irreversibles i irresponsables, la major part de les vegades fruit de la cobdícia i la falta d’escrúpols, unides a una curtesa de mires suïcida”.
La connexió al bancal agrari li ve a través de la seua saga familiar, al punt que en realitat l’obsessió per tocar terra s’assembla també a la necessitat de recol·lectar amb el seu passat, lluny de l’exili del seu progrés. “El meu avi -escriu en les seues pàgines- era l’assessor dels camps de cítrics del pare de Francisco Brines, el poeta d’Oliva. Un treball que després va continuar el meu propi pare, Brines, al qual convidava a menjar amb freqüència en l’hort familiar, em comparava amb Hermes, missatger dels déus que amb les seues sandàlies alades només tocava terra per a prendre impuls. Ho deia perquè, quan vivia a Porto i després a Londres, cada mes jo tornava uns dies a Palmera. Necessite tocar terra per a no perdre’m en la ficció”.
En el seu hort immens, que es visita sota petició i a la qual peregrinen infinitat de cuiners, diu Todolí estar “salvant i conservant varietats que no tenen interés comercial. Per a nosaltres, n’hi ha prou que existisquen. Com quan li van preguntar al muntanyenc George Mallory per què havia escalat l’Everest: «Perquè és ací!», va ser la seua resposta”.
Tindrem, en les seues pàgines, un poc de salse sobre les etapes en la Tate o l’IVAM.
Coneixerem la seua aversió a les reunions: “En la Tate em passava la major part del temps parlant amb patrocinadors, amb mecenes. Sobretot, teníem meetings, reunions. Els anglesos adoren les reunions. Jo, en general, no les suporte. Hi havia reunions en les quals al final els deia: «Si algú extern haguera estat en esta reunió, no sabria si treballem amb l’art o si venem creïlles». Utilitzàvem el mateix llenguatge que els directius de la City, els nostres veïns de davant, travessant el riu. De fet, organitzàvem desdejunis per a ells, perquè veren les exposicions camine del treball. La paraula art no apareixia per cap costat, i això em semblava extremadament perillós. Les creïlles es compten per quilos i preus, però l’art no”.
Sabrem més del seu desenllaç truculent amb l’IVAM: “Amb Carmen Alborch com a directora del museu vaig formar un tàndem que ha sigut el millor de la meua carrera. Més tard vaig decidir eixir de València. No pensava anar-me, però em van fer un favor. A vegades una obstrucció és un alliberament (…) Eduardo Zaplana, va afirmar que, si guanyava les eleccions, nomenaria directora de l’IVAM a una persona sense experiència en l’àmbit de les arts: Consuelo Císcar, curiosament germana de Ciprià Císcar, un dels impulsors del museu, a més d’esposa d’un polític que en aquells dies havia passat del PSOE al PP després d’un confús cas de corrupció. El museu es convertia d’eixe mode en objecte de mercaderia política. Com a professional em vaig sentir ofés, perquè mentres que a nivell internacional els nostres col·legues ens dedicaven elogis desmesurats pel nostre treball en l’IVAM, a casa no se’ns reconeixia. En altres paraules, el nostre èxit va ser el nostre fracàs. (…) Al març de 1996, un dia vaig arribar a l’IVAM i no vaig entrar. Vaig donar tres voltes a la poma i em vaig dir: «No tornaré mai més»”.
Però, fonamentalment, entendrem els perquès d’un hort. “L’art més important que la nimfa em va ensenyar és el de plantar arbres. Eixe és l’art suprem, el que engloba totes les altres arts i que, al mateix temps, és menys que les altres arts, perquè les obres que produïx són efímeres i canviants”.
Perquè Todolí sembla haver estat entrenant tot este temps fins a haver arribat a la direcció del museu més important de la seua trajectòria: “Es tracta d’un museu a l’aire lliure d’arbres la col·lecció permanent dels quals sempre està canviant. No és necessari substituir les obres perquè són elles les que cada dia van transformant-se i adquirixen un nou color, grandària, olor, etc”.
Si a algú li interessa el món de l’art ha de llegir a Todolí. Si a algú li agrada cuidar un hort, no ha de perdre-li’l.
