Al segle XV, les influències culturals mútues entre l’eix València-Nàpols-Florència, a l’època d’Alfons el Magnànim i els Medici, van donar lloc a una sensibilitat en matèria de jardins -a Itàlia es va anomenar l’arquitectura del verd- que tindria el seu origen en l’art topiari de l’antiguitat, i segles més tard important com a desconeguda, al jardí renaixentista italià. Si aquestes afirmacions sonen audaços és perquè la confirmació d’aquesta teoria elevaria a la jardineria valenciana de mitjans del segle XV ia la tècnica dels seus jardiners, els lligadors d’horts, a un dels papers d’obligada referència en tot aquest procés que, durant diversos segles marcaria el punt cim de la jardineria al món occidental, amb enlluernadors jardins, amb enlluernadors jardins. Podem afirmar que això va ser així? Deixo la resposta a criteri de cada lector, perquè tregui les seves pròpies conclusions i jutgi… El cas encara no està tancat.
L’autora és paisatgista i durant anys ha exercit docència de Jardineria i Màster de Paisatgisme a la Universitat Politècnica de València. La seua activitat investigadora sobre jardins històrics valencians, ha donat lloc a la publicació de diversos llibres: La Glorieta i el Parterre (1985), El Jardí de Monforte (1993), El parc de Ribalta (1995), El Jardí Botànic de València: Orígens (2001), i Des de mi finestra. Desenvolupa la seva tasca professional com a paisatgista a l’equip VAM10 Arquitectura i Paisatge, del qual forma part. Ha intervingut en diversos jardins privats i públics, com ara el Jardí de les Hespèrids a València, premi de paisatge de la biennal del COACV 2000-2001; Parc de la Barbera a la Vila Joiosa; Restauració del Palmerar de Santa Pola; Bulevard Central de la Universitat Jaume I de Castelló; Jardí de l’Alqueria de Juliá (Casa de la Música, 2019) i darrerament el Jardí del Temps (2023) a la mateixa universitat.
