Cap a l’any 1990, durant una caminada per les muntanyes d’Alacant, Vicente Todolí va trobar una finca devastada: la casa estava en ruïnes i els marges de pedra seca, ensorrats. Va decidir adquirir-la amb la voluntat de restaurar aquell paisatge i retornar-li la seua condició de territori cultivat.
El projecte va començar amb la plantació de les espècies pròpies de la zona: oliveres, cirerers, perelloners —pomes amb forma de pera—, servers o cervellons, acerolers, ginjolers, figueres, arboços, xiprers, pins pinyoners, ametlers, noguers i savines. Per mantindre el camp en bon estat, es va iniciar també l’elaboració d’oli d’oliva verge. Poc després, a Palmera, començaria la xicoteta col·lecció de cítrics amb varietats locals que estaven desapareixent, com les taronges sanguines o les perets.
La finca comptava inicialment amb set hectàrees abancalades i només dotze oliveres, situada a dos-cents metres de la penya Foradà i a sis-cents cinquanta metres d’altitud. Al llarg de més de trenta anys va anar creixent fins a reunir un miler d’oliveres. Abans de l’incendi de 2022, produïa prop de dos mil litres anuals d’un oli d’oliva d’autor que va arribar a figurar entre els cinc-cents millors olis del món.
Aquest, el primer projecte agrícola i paisatgístic impulsat per Vicente Todolí, ha sigut recentment donat a Todolí Citrus Fundació. La seua incorporació reforça el nostre compromís amb la defensa del medi ambient, el paisatge i el patrimoni sociocultural del nostre territori.
La finca es troba en un dels paratges greument afectats per l’incendi de la Vall d’Ebo, que va arrasar més de dotze mil hectàrees l’estiu de 2022. Tanmateix, no era la primera vegada que el foc arribava a aquests camps: quan Vicente Todolí els va adquirir, ja havien sigut abandonats després d’un incendi, i posteriorment van patir dos episodis més, menys virulents. En tots ells, els cultius van exercir de valuosa barrera davant l’avanç de les flames.
La recuperació després de l’incendi de 2022 ha sigut lenta. L’any passat vam poder fer la primera collita després de diversos anys: va ser modesta, però va suposar un assoliment profundament reconfortant després d’una llarga espera. Fa uns dies vam celebrar una nova recollida, un senyal esperançador que, a poc a poc, el paisatge torna a donar fruit.
Amb els anys, la recollida de l’oliva verda a l’octubre, al costat de la xicoteta casa de pedra sense llum ni aigua potable, s’havia convertit en una cita per a amics vinguts de diferents llocs del món, alguns artistes, col·leccionistes o amants de l’art, atrets per la bellesa d’aquestes valls i per una forma de vida estretament vinculada al territori.
L’experiència confirma la necessitat de repensar la gestió del paisatge després dels grans incendis. Cultivar la terra i afavorir espècies autòctones més resistents al foc —com les oliveres adultes, els roures, les carrasques i determinades formacions de laurisilva— pot contribuir a protegir aquests entorns. Els camps cultivats han actuat històricament com a tallafocs naturals; recuperar-los i mantindre’ls vius és també una manera de cuidar el futur de les muntanyes.
Prompte tindrem a la venda una nova edició d’oli de Totoli, testimoni d’un paisatge que es recupera: del treball pacient, de la resistència dels cultius i de la convicció que continuar cultivant és també una manera de cuidar el territori.
