Mitjà: El Cultural
Título Original: Los museos deberían servir al arte, pero se sirven de él
Autora: María Marco
Fotografía: Todolí Citrus Fundació, Espasa, JEOSM
Data: 5 setembre de 2025
Els museus haurien de servir l’art, però se serveixen d’ell
Després del vertigen de dirigir grans museus com Tate Modern, a Londres, o la Fundació Serralves, a Porto, Todolí torna al sossec de l’hort de la infància on preserva, gràcies a la seua fundació, més de 500 espècies de cítrics. Art i citricultura s’arrelen en la memòria d’un passat per a imaginar un nou futur.
Una vesprada de 1987, mentre treballava a l’IVAM, Vicente Todolí (Palmera, València, 1958) va entrar en pànic: les imatges van començar a circular als seus ulls a una velocitat vertiginosa, apoderant-se’n. Havien quedat ancorat en la mirada, sense entendre realment el món. Necessitava agafar-lo, donar-li cos.
Així relata en el seu recent llibre Quisiera crear un jardín (y verlo crecer) (Espasa) l’aventura que va encendre el seu amor pels cítrics —inspirat pels Medici— i com va convertir l’horta i els jardins en una forma de militància política. Un “suc” de memòries que empeltà la seua trajectòria —com a director de la Fundació Serralves, de l’IVAM i de la Tate Modern— en una biografia íntima mentre crea el seu llegat: la Todolí Citrus Foundation.
Pregunta. Tot comença el 2007, quan introdueix en la seua maleta més gran un cidre enorme que va trobar en l’illa d’Isqua per plantar-lo en el seu terreny de Palmera. Què el va dur a fer-ho?
Resposta. En eixe moment jo no sabia res del que era un cidre. Vaig veure un arbrisse que tenia fruits immenses i em vaig dir: “Però això què és?” Una monstruositat! Vaig començar a investigar i vaig descobrir que el cidre és el primer cítric que arriba a Europa, descrit pels botànics que viatjaven amb Alexandre el Gran. S’usa a Palestina a la festa de Sucot que commemora l’eixida d’Egipte, d’ahí passa a Grècia, després a Roma, amb múltiples aplicacions medicinals —fins i tot contra l’halitosi— i es converteix en un fruit mític.
P. En el llibre cita als Medici com a inspiració per al seu jardí. Què els uneix amb els llimons?
R. Al segle XVI el gran duc Cosme I de Medici comença a col·leccionar cítrics com a part del seu programa polític i estètic, i desencadena una citrusmanía que fascina Europa durant més de dos segles. D’ahí surten les orangeries, edificis que allotjaven cítrics en grans testos per protegir-los de l’hivern. Es converteixen en símbol d’un humanisme de l’“edat d’or” que ens arriba fins avui en forma de jardí botànic.
“AL SEGLE XVI COSME DE’ MEDICI COMENÇA A
COL·LECCIONAR CÍTRICS. DESENCADENA UNA CITRUS-MANIA
QUE FASCINA TOTA EUROPA”
P. La història dels cítrics resumeix la història de la humanitat?
R. Pràcticament, sí. Quan decidirem crear la fundació —que hui preserva més de cinc-centes varietats— vaig posar-me a investigar, i tot aquestos fets fascinants van anar apareixent.
TODOLÍ CITRUS FOUNDATION
P. Quin és el vostre propòsit?
R. Preservar el territori de la especulació urbanística i deixar el meu llegat d’arbres.
P. I el repte més difícil?
R. Comprar els terrenys. Partíem d’unes terres del meu germà i l’expansió es va convertir en una partida de dòmino: hem agrupat vint-i-quatre parcel·les diferents. A València domina el minifundi —en heretar, les finques es subdivideixen— i vaig trobar hortes de 400 m². Calia saber comprar, negociar; jo no sabia, però va aparéixer algú que sí, i em va ajudar. Ahí neix la fundació i incloem aquesta persona en el patronat.
Quan algun veí no va voler vendre, simplement vam créixer en una altra direcció.
P. El vostre model funcionaria amb altres cultius o en altres comunitats autònomes?
R. Depén de les legislacions. Plantar un jardí és la millor manera de frenar aqueixos processos de depreciació urbanística, però ha de ser un jardí singular, com un museu. No poden ser clons; això és agricultura. La idea de clon va en contra de la idea de jardí.
“EL JARDÍ ÉS L’ORIGEN DEL PARADÍS PERQUÈ
APELA A TOTS ELS SENTITS. NO HI HA FRUITA
AMB TANTS TRACTATS I APLICACIONS”
P. En el llibre afirma que li agrada treballar l’horta com un museu. Què tenen en comú l’art i la citricultura?
R. El humanisme renaixentista considera l’horticultura una de les arts; també la topiària, l’art de donar forma a les plantes i arbres, dels quals els valencians han estat experts, practicant-lo per tot el món. El jardí és l’origen del paradís perquè apel·la als cinc sentits. No hi ha fruita amb tants tractats, investigacions i aplicacions. Tenim pendent una publicació que analitze tots els paral·lels entre l’art i els cítrics.
P. Tenen moltes coses en comú: tractament de l’espace, llum, disseny, color, composició, recorregut…
R. Hem fet un huerto-jardín, un hort botànic de cítrics, agrupant varietats morfològiques. Vam establir recorreguts amb meandres i racons. El ritme és fonamental, com en una exposició o col·lecció de museu: no pot ser una autopista; ha de ser un camí entre rius i muntanyes on de sobte una corba t’ofega i canvia la perspectiva.
CULTIUS D’ART
P. Vau a tindre un espai expositiu, l’Espai Citrus, a més de peces de diversos artistes, com l’aviari de Carsten Höller.
R. L’arquitecte, que és Carlos Salazar, ha fet el projecte, i encara estem esperant que l’ajuntament l’aprove. I Höller abans de ser artista era biòleg, especialista en feromones d’insectes i tenia dues passions: la micologia i els ocells cantors. Com aquests es refugien del vent en els cítrics i el meu avi també feia concursos de cant d’ocells, hem posat una gàbia on tenim temporalment ocells que ens porten aficionats, els que no són grans cantors, per després alliberar-los i anar refugiant-ne d’altres.
P. A més compteu amb un laboratori. Què investigueu?
R. El nostre laboratori està orientat que els cuiners experimenten amb cítrics i la investigació d’olis essencials i els seus usos en perfumeria. L’origen de l’aigua de colònia, per exemple, està en la bergamota: un italià va formular a Colònia una aqua mirabilis a finals del segle XVII pensada com a remei “miraculós” i medicinal.
P. Anareu a fer perfums?
A. Tenim un projecte amb Loewe per a crear una essència amb un dels nostres cítrics. Porta temps: cal fer moltes proves. Ja han tria la varietat i cal augmentar la producció per a tindre més estoc. Estem oberts a col·laboracions en tots els camps. També s’elabora una ginebra anomenada Silex, melmelades i xocolates.
P. Quines són les varietats més especials?
R. Una australiana amb forma de dit, el finger lime, les perles de la qual esclaten a la boca com caviar. Al Japó cultiven el mikan-su su (vinagre i mikan, mandarina-vinagre), amb el qual fabriquen un vinagre de mandarina que utilitzen com a condiment. Els cítrics parlen de la cultura de cada país. Japó vener el seu cítrics més que ningú, seguit d’Itàlia. Espanya, malgrat ser primer productor, només s’interessa pels comercials; a Itàlia, en canvi, es conservaren per la seua bellesa, per al plaer estètic i les seues propietats medicinals.
P. I la recepta més sorprenent que s’ha fet amb els vostres cítrics?
R. Un gelat que per a mi és el millor del món i que han de provar si van a Logronyo: el de la gelateria dellaSera. Són els autors del sabor ‘ombra de figa’ — que obtenen macerant fulles de figa. Fernando [Sáenz] va passar per la fundació fa anys i es va emportar shikwasa (un cítric d’Okinawa) amb el qual van crear el sabor ‘mandarina shikwasa del huerto botánico de Vicente Todolí’. I una altra cosa: l’albedo —la part blanca— que sol ser amarga, però en el cidre és comestible i les receptes resultants són excepcionals: el seu perfume, textura i, a més, està ple de propietats medicinals. El primer en utilitzar-lo va ser Ferran Adrià.
ESCRIPTURA ENTRE TARONGERS
P. Com va sorgir la publicació d’aquest llibre?
R. Naceix com una comanda d’Espasa durant la Covid. A mi mai se m’hauria acudit: respecte massa l’escriptura, no tinc temps i em dona pudor. Crec que la privacitat és el major tresor; per això no tinc xarxes. Però vaig pensar: Per què no deixar escrit el que pense? Són memòries fragmentades, sense voler donar lliçons: simplement explicar la meua experiència com un primer i últim acte d’escriptura. L’editorial me l’ha tret de les mans; si no, encara estaria donant-li voltes.
P. L’escriptura és, com l’art, difícil de donar per acabada. Es diu que Oscar Wilde tardava setmanes en decidir on posar una coma.
R. Exactament. A Francis Bacon la galeria Marlborough li enviava una secretària periòdicament a recollir els quadres de l’estudi.
P. Quadres sense acabar?
R. Bacon treballava un quadre a la vegada, obsessivament. Si arribava borratxo a les cinc del matí, continuava pintant i se’l carregava; llavors demanava que el destruïren. Gràcies que no ho van fer han arribat a nosaltres grans obres. Si parava abans de temps, no estava acabat; si seguia, el ruïnava. En alguna exposició he anomenat això “la pintura com a conflicte irresoluble”.
P. Un altre capítol interessant és quan, ja com a director de la Tate, odiava les reunions constants dels grans equips. Escriu que “en lloc d’exhibir art, semblava que venien patates”.
R. Odi les reunions perquè es converteixen en exhibicions d’estatus. En lloc d’un diàleg productiu, acaben sent una lluita d’egos totalment improductiva. Més investigació i menys reunió.
P. Així doncs, on queda l’art en les grans institucions?
R. Els museus haurien de servir l’art, però ara els grans museus se serveixen d’ell. Per exemple, les ampliacions: moltes vegades no són necessàries; créixer per créixer és absurd.
FROM VILLAGE TO METROPOLIS
P. Com ha canviat el món de l’art des que vas començar el 1982?
R. Uf! D’un poble on tots ens coneixíem, va passar a ciutat i, ara, a gran metròpoli. En les fires dels anys vuitanta es parlava d’art; hui el mercat està fet per subhastes i fires internacionals, amb galeristes que d’art no en tenen ni idea i es mouen per estatus i inversió. És un món en què jo no participe. No vaig a fires ni inauguracions on el centre és lo social, mostrar-se i veure’s. Això no m’interessa. Trobe a faltar quan l’art era més xicotet i els valors eren altres: l’art era lo primer i parlar de diners era de mal gust.
“NO VAIG A FIRES NI INAUGURACIONS
ON EL CENTRE ÉS LO SOCIAL,
MOSTRAR-SE I VEURE’S. AIXÒ NO M’INTERESSA”
P. Ara programes l’espai monumental Pirelli Hangar Bicocca a Milà. Quines exposicions esteu preparant?
A. Eixe és el meu treball principal des del 2013. Fem retrospectivas site-specific per a aquests espais industrials — una antiga fàbrica de turbines ara reconvertida per a cultura. Hi ha una nau per a artistes en inici de carrera (1.500 m², 10 m d’altura) i una altra de 5.500 m² amb 20 m d’altura per a les retrospectives. Les pròximes exposicions seran Yuko Mohri i Nan Goldin. Ací tinc llibertat absoluta per programar sense fer vida social; només viatge un cop al mes. En espais d’esta envergadura mai saps si les obres van a funcionar, és un gran repte i em traieu de la rutina. Per a mi no és treball: és un joc. Acabe de renovar el contracte per la qual cosa estaré quatre anys més.
P. Per a acabar: quin llibre recomanaries llegir a l’ombra d’un taronger?
R. Quina bona pregunta! Un dels autors que més llegisc és Marco Martella. Recomanaria Jardines en tiempos de guerra, firmat sota l’heterònim de Teodor Ceric. També el bell text Un pequeño mundo, un mundo perfecto.
