Mitjà: ABC
Títol original: El treball és una condemna; en el paradís no es treballa
Autor: Bruno Pardo Porte
Data: 26 de març 2025
L’exdirector de la Tate Modern de Londres ha creat un jardí de cítrics a Palmera, la terra que el va veure nàixer. Diu que és el seu museu més important
No busquen més: el paradís existix i està molt prop de Gandia, a Palmera, la terra on fa seixanta-set anys va nàixer Vicente Todolí i hui creixen arbres impossibles, com trets de la imaginació d’algun déu feliç i hedonista. Ací tot sap molt, més, millor. I ho ha plantat l’home que hui passeja i diu: «Jo no tinc fills, tinc arbres».
Després de dirigir o alçar museus (l’IVAM de València, el Serralves de Porto, la Tate Modern de Londres) Todolí s’ha ficat a jardiner, i ha sembrat, ací, un Edén de cítrics portats de tot el món. Hi ha més de cinc-centes espècies. Algunes, resultat de mutacions naturals, només són veritat en este somni de vint graus al sol.
Todolí vist un abric blau, porta gorra i li cau la cendra del cigar quan parla: parla molt, molt ràpid, encara que parla més lent del que pensa. És director artístic del Museu Pirelli HangarBicocca a Milà i forma part de la Comissió Assessora d’Arts Plàstiques de la Fundació Botí. I alhora ha convertit la fundació Todolí Citrus en un lloc on no deixen d’ocórrer coses: festivals de cinema, de poesia, trobades d’alta cuina, visites il·lustres, col·laboracions amb Loewe… Ara comta la seua vida a ’Quisiera crear un jardín (y verlo crecer)’ (Espasa), un llibre de memòries i projectes i desitjos, a més d’una oda al paisatge en el qual va nàixer i en el qual vol acabar els seus dies. Ha construït un mirador per a veure’l millor.
—Viatja molt, no?
—El huitanta per cent del temps estic viatjant. Demà [per ahir] inaugure una exposició a Milà, després torne ací i el dissabte me’n vaig al Japó. Per a mi són com a accions de comando, incursions. Este és el meu campament: vaig a un lloc, faig el que haja de fer i torne. M’agrada anar només, ràpid i tornar a la base.
—Este jardí, en part, li ho ha portat dels seus viatges. Recorda el primer arbre que va comprar?
—En un mercat ambulant a l’illa de Isquia vaig veure un cítric que mai havia vist. La seua fruita em va impressionar [era una llimera cidrado rubra]. Vaig demanar si m’ho podien empaquetar per a portar. Quan vaig arribar a l’aeroport vaig dir: donen-me la maleta més gran que tinguen, per favor. I ho vaig plantar ací.
—Compte en el llibre que ja només fa les coses que li agraden.
—Si és treball, no ho faig: ha de ser passió. Per això no em jubilaré. Per a mi, la qual cosa faig en art, en eixos moments, és sol el que m’abellix. És plaer, és joc. El treball és una condemna. En el paradís no es treballava.
—Però ací també treballarà.
—Tinc molts ‘zooms’ perquè no visc a Milà, només vaig una vegada al mes. Amb la qual cosa tinc reunions amb la meua gent, i sempre els dic: parlem al final del dia. Per què al final del dia? Perquè ja no hi ha llum natural. Llavors puc tornar endins i treballar en art. Però mentres hi ha llum natural, soc ací [i assenyala el sòl del jardí].
—Brines, que vivia molt prop d’ací, era fill d’esta llum. «I com retornar a la meua vida la llum / del matí?», escrivia en un dels seus últims poemes.
—Si eres sensible, esta llum no s’oblida. Encara que per a apreciar-la has de tindre distància, has d’haver-te anat. Brines va viure a Madrid quasi tota la seua vida, i va triar tornar ací també al final dels seus dies. Ací venia molt… Quan comences a evocar el món de la infància, eixes sensacions, és un poc com preparar-te per a la fi de la vida, per a la mort. És un mode d’espantar la por a la mort, que és el gran terror de la gent. I per això Marco Martella, el gran escriptor de jardins, diu que un jardí és un lloc on res dolent et pot passar. En teoria.
—Li ha passat una cosa dolenta ací?
—He caigut en séquies [i riu]. He estat a punt de trencar-me el peu per ruc.
—Quina part no li agradava del seu treball en l’art?
—En la Tate hi havia comités, havia de negociar molt. Això no m’agrada. Tinc un amic que deia: no m’aconselles, preferisc equivocar-me només. Després de la Tate vaig prendre eixa decisió: preferisc equivocar-me només.
—Per cert: fora d’ací no beurà sucs, no?
—Ah, no, no, és impossible [i riu]. Jo viatge amb la meua fruita, sempre desdejune la meua fruita. El major plaer és menjar allò que has creat.
—Vosté sosté que el paradís era un jardí de cítrics. També Rilke deia que el paradís era la infància. Ací s’unixen les dos coses.
—És com el Rosebud de OrsonWelles. És una utopia, perquè també el retorn a la infància és una utopia, perquè eixe moment ja mai es reproduirà, però sí que és una cosa que em nodrix. En ‘La infància d’Iván’, de Tarkovski, hi ha una escena fantàstica que m’ha influït molt. Ell és un xiquet que lluita contra els nazis, que no té vida, però somia que està en una platja, muntat en un carro carregat de pomes amb una xiqueta rossa, el seu amor, i mentres avança les pomes van caient en l’arena… Els jardins són llocs on es dispara la imaginació. Són plataformes cap al passat, cap al present i cap al futur.
—S’assembla en alguna cosa un jardí a un museu?
—Un artista em va dir: este és el teu museu més important [i fa una pausa]. La paraula cultura ve del cultiu, i les obres necessiten cures, igual que els arbres. L’important és que un museu és una cosa que no fas per al hui, que no té efectes immediats. El mateix ocorre amb els jardins: l’agricultura t’imposa el seu ritme. De fet, quan plantes un jardí, al principi és desilusionante: els arbres són xicotets i el paisatge està buit. I hi ha esta temptació de la gent amb diners que diu: perquè plante arbres grans i més junts i llest. Però al final han de tallar-los perquè es molesten els uns als altres. És el mateix amb les col·leccions d’art. Has de pensar, deixar que et vagen indicant cap a on anar.
—Es porta a molts artistes al jardí per a convéncer-los d’algun projecte?
—Els porte com a premi després. Per exemple, Shimabuku, que va fer una exposició en el Centre Botí. Ell va vindre ací i després em va portar a mi a veure cítrics a l’illa de Okinawa (…). Els artistes quan venen ací al·lucinen. És un món paral·lel al seu.
—L’art contemporani és molt urbà?
—Ho és, ho és. I jo vaig ser hiperurbano quan estava a Nova York, però ho vaig abandonar. I per això intente ser a les ciutats en el millor temps possible i fer tot molt ràpid. El meu pare també era antiurbà. Deia que a les ciutats no es respirava, que hi havia miasmes. Va ser de viatge una vegada, quan es va casar, de viatge de bodes. Després ja mai va tornar a viatjar.
—La història de l’art està plena de cítrics. Per què?
—El món dels cítrics ha exercit un gran magnetisme, sobretot en la gent del nord. Els cítrics són les fruites del sol d’hivern, i eixe sol d’hivern és el que existix en el nord. Quan venien al sud se’ls feia llum de nou. Per això els artistes sempre anaven al sud: Picasso, Matisse… Els nazarenos alemanys i francesos anaven a Roma pel passat, però també per la llum. Buscaven esta llum. (…) La cultura mediterrània són els cítrics, la vinya, l’olivera i els ametlers. Però de tots estos, els cítrics són els que tenen més varietat: això és el que realment va atraure al món de la cultura.
—Què deixaria abans: l’art o el jardí?
—[Al lluny canta un gall] Per descomptat que l’art. El jardí mai, el jardí és la meua vida. És el lloc on jo pertany. L’art tampoc l’abandonaré perquè m’agrada, però en algun moment començaré a deixar treballs. La meua idea és dedicar cada vegada més temps al jardí i menys a les institucions.
