Mitjà: El Independiente.com

Títol original: El paraíso contra el ladrillo de Vicente Todolí: “En Valencia somos de un pasito para delante y dos para atrás”

Autor: Francisco Carrión

Data: 26 de març 2025

Referent de l’art contemporani, l’espanyol que va arribar a dirigir la Tate Modern de Londres ha creat un jardí amb 500 varietats de cítrics al seu poble natal.

“Ja vaig fer museus per a uns altres. Este és el meu museu. Ací no cal canviar d’exposicions perquè són ells els que canvien sols”, diu Vicente Todolí mentres camina entre cítrics, des de cidras, llimes i pomelos fins a mandarines, bergamotes i taronges sanguinas. És el seu univers, el de les mutacions, els empelts i les hibridacions, des que abandonara la direcció artística de la Tate Modern de Londres, el “hort jardí” que ell com a representant de la quinta generació d’una família de citricultors va salvar “in extremis” de la depredació urbanística que ha mutilat els paisatges del Llevant espanyol.

“Quan vivia a Porto i després a Londres, cada mes tornava uns dies a Palmera. Necessite tocar terra per a no perdre’m en la ficció”, reconeix Todolí (Palmera, 1958), el curator d’art contemporani espanyol més universal que va canviar la Turbine Hall a la vora del Tàmesi per les séquies, els bancals i l’olor de flor del taronger del seu poble natal, on ara cultiva més de 500 varietats de cítrics.

Misión: abortar una urbanización

Su huerta, bautizada como Todolí Citrus, está pegada al callejero urbano de Palmera, un municipio de un millar de habitantes plantado en la comarca de la Safor, en el límite de la provincia de Valencia con Alicante. “Yo me siento de este espacio más que de cualquier otro, el territorio que delimitan los montes Mondúber, la Safor y el Montgó, con el mar Mediterráneo al este, por donde sale el sol, y al oeste el monte Benicadell”, explica Todolí en Quisiera crear un jardín (y verlo crecer), el libro publicado por Espasa que reúne a la par su trayectoria profesional -de Valencia a Nueva York y su singladura por el IVAM o el Serralves- y su retorno a la tierra.

Una existencia “entre el arte y la tierra” que ha hallado en la geografía de Palmera su simbiosis definitiva. “Estamos en el jardín. Aquí podemos hacer lo que nos dé la gana. Aquí somos libres”, comenta Todolí en el arranque de la conversación con El Independiente. No oculta que éste es su “paraíso”, ese paerdís (cercado) en persa del que procede la palabra. Un oasis igual que lo fue para los Médici la colección citrícola que inauguraron en 1573. “Para mí, la ciudad es trabajo. Solo voy a las ciudades por eso, por trabajo. Pero el paraíso está aquí. La belleza extrema que alberga la Tate Modern de Londres y la que se encuentra en la finca de cítricos de Palmera, en pleno Mediterráneo, son equiparables”, desliza en su ensayo.

“Quería protegerla de la voracidad urbanística. No tengo hijos, así que se trata de rendir homenaje a mi familia y de dejar una especie de legado”.

En realitat, la seua aventura va començar fa més de tres lustres. En 2007, quatre anys després de la mort del seu pare, va adquirir en un mercat ambulant de l’illa de Isquia una llimera cidrado rubra. “En l’aeroport, el vaig ficar en la maleta més gran que vaig poder comprar per a poder portar-ho. Així que eixe va ser el primer cítric de la col·lecció”. En 2000 havia plantat les primeres palmeres, que hui despunten per l’horitzó de tarongers i llimeres. A l’hort heretat va sumar la compra de la finca d’uns veïns. Una mica més de mitja hectàrea que va ampliar quan l’amenaça d’un pla urbanístic va arribar a les seues oïdes. “Vaig descobrir que en els terrenys limítrofs estaven planejant una urbanització massiva que afectava les terres de la família i els seus veïns. Així que vaig anar a veure a l’alcalde i li vaig proposar una idea per a detindre eixe projecte: ‘construir’ un jardí citrícola. Recuperar la història d’eixe territori, res més. Volia protegir-la de la voracitat urbanística. No tinc fills, així que es tracta de retre homenatge a la meua família i de deixar una espècie de llegat. Els arbres seran la meua descendència”.

  • Diu que este jardí ha sigut la seua salvació personal. “Perquè la salvació necessàriament té a veure amb la soledat. No crec en la salvació col·lectiva, sinó en la suma de salvacions individuals”, escriu…
  • Exactament. És una salvació i espere que, com a llegat, siga també de salvació d’una altra gent. Que en temps de mar procel·losa, este siga un lloc on sentir-se segur, un refugi contra l’hostilitat del món. Això són els jardins i un plantat per un mateix ja és el màxim. Quan vivia a València anava al Botànic i a Londres al St. James ‘s Park. Ací em venien totes les idees. El jardí propi és una manera de lluitar contra la mortalitat. És una cosa que transcendix el temps.
  • En el llibre, confessa amb admiració que “a la Toscana sempre han tingut clar que la conservació del territori és la seua millor herència”. Vosté postil·la: “Entre els valencians, això no ocorre”…
  • També succeïx a Sicília i de Nàpols cap avall. A la gent només li interessa el benefici econòmic immediat. L’agricultura és també jardineria i té un component estètic. Igual que si naixes i no et mous, se t’adormen els sentits; tal vegada si naixes ací et fa tindre pell d’elefant. Jo no podria tindre un hort abandonat. És una falta de cultura, una paraula, per cert, que procedix de cultiu. Durant molt de temps ací a València venia un agent urbanitzador a l’ajuntament; presentava un pla urbanístic amb finques que ni tan sols eren seues. L’ajuntament l’acceptava i llavors entraven amb maquinària; posaven eixos fanals i carrers immensos. Es va usar una llei pensada per a solars a la ciutat que estaven sense construir. Feta la llei, feta el parany.

“A l’idiota li ensenyes la lluna i et mira el dit”

Diu Todolí que ni tan sols l’esclat del boom de la rajola va modificar l’epidèmia que ha cimentat la costa, eixe Mediterrani que s’intuïx des de Palmera. “No aprenem res. De sobte, les indústries de la zona van començar a tancar perquè guanyaven més diners fent-se promotors immobiliaris. Després de la crisi de 2008, estaven esperant que canviara de cicle. A mi segurament em prendran per boig. Diran: ‘Com pot ser que este oncle tinga una cosa que no és per a traure benefici’. Jo crec que cal predicar amb l’exemple. Tant de bo hi haguera més gent amb el seu hort de 800 metres”.

En les pàgines de Quisiera crear un jardín, Todolí declara la guerra al “curtterminisme” i al fantasma del mal entés progrés. “Dona’m per a hui, que demà no sé si seré ací. Tota la vida ha sigut així. Espere que no siga eternament així. Els partidaris d’eixe urbanisme depredador em deien que amb la seua terra feien el que volien, i no: heretes la terra, no un solar, que és terra obliterada, aniquilada; per tant, tens l’obligació de transmetre-la com a terra viva a les següents generacions. Cada generació ha d’utilitzar el mínim possible perquè les que vinguen després puguen prendre les seues pròpies decisions”, escriu.

  • En eixa dissecció de València -obri el pròleg citant a Rafael Chirbes– dedica un capítol al seu pas per l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) i eixe final amarg, embullat en el “politiqueig”….
  • València sempre ha sigut un passet cap avant i dos cap arrere. És el curtterminisme, la miopia… Si tu ací a algú li dius si vol 100 euros hui o 500 en una setmana, la resposta serà: ‘Hui que demà igual estic mort’. També està el refrany del “que vinga al darrera, que arrie”. Miren el benefici immediat. A l’idiota li ensenyes la lluna i et mira el dit. És confondre valor i preu.
  • Es va marxar de la València de Zaplana i viu hui en la de Mazón…
  • Crec que eren amics no? M’he deslligat molt. Ara quan vaig a algun restaurant a València, vaig en taxi i amb el botó en marxa. A la nova directora de l’IVAM li desitge que tinga un bon pressupost i que no hi haja interferències polítiques.

De resistències i escapismo

Refugiat al seu jardí, on experimenta i es nodrix dels silencis, Todolí seguix unit a l’art contemporani. Des de 2013 és director artístic del museu Pirelli Hangar Bicocca, als afores de Milà. Va acceptar el treball amb la condició de desenrotllar-lo des de Palmera, amb viatges fugaços a la ciutat italiana. Presidix, a més, la comissió assessora d’arts plàstiques de la fundació Botí i assessora a altres col·leccionistes privats. “Mai he assessorat fons d’inversió en art. El comerç no m’interessa. Va en contra de l’esperit de l’art. Si una expressió de l’ànima la convertixes en una cosa productiva, ja no és expressió de l’ànima, sinó de la butxaca”, matisa.

Admet que “viatja més que mai”. Esta setmana està a Milà; en breu partirà cap al Japó, “el país que millor tracta i respecta els cítrics”. “He anat molt; allí no desapareix cap varietat antiga; per contra, les promouen perquè es mantinguen vives. Ací, en canvi, hi ha menyspreu, desídia i ignorància; només desperta interés la varietat més nova i més comercial”, escriu.

Palmera és el principi i fi de tots els periples. “Esta és la base a partir del qual faig incursions en el món. Este lloc et posa en el teu lloc. El que més enorgullix és haver salvat esta terra. Durant la pandèmia del covid em feia entre 4 i 6 quilòmetres caminant entre estos passadissos”, narra mentres es perd entre les senderes bandejades per les herbes, entre arbres carregats de kumquats i branques de les quals pengen pesats pomelos, apuntalades per canyes de bambú. A la meitat de la finca que ha anat ampliant a colp d’adquisicions existix un xicotet terreny barrat i menjat per la mala herba. És una de les resistències *numantinas amb les quals s’ha topat en el seu retorn a casa. “Esta senyora no vol vendre-ho. ‘A mi em sobra els diners’, em va dir quan vaig anar a comprar-li’l. Hi ha gent que es reafirma impedint que uns altres facen coses”, lamenta Todolí. En el seu llistat de resistències figuren també una varietat cítrica australiana -que es resistix a créixer- i la importació de diversos plançons nipons que van entropessar amb la burocràcia.

“Hi ha gent que es reafirma impedint que uns altres facen coses”

“Vaig convertir el que era un depòsit de plantes del viver dels meus pares, ple de passadissos de ciment que retirem amb una excavadora, en un jardí amb múltiples varietats de palmeres. Vaig plantar palmeres més xicotetes. Al principi semblava tot molt buit. Hui, més de vint anys després, ja sembla un oasi. Crear un jardí és un exercici de paciència. Es diu que un no planta per a si mateix sinó per a les generacions futures, que són les que realment ho gaudiran en tota la seua esplendor”, indica.

  • Com es definix a si mateix Vicente Todolí?
  • Tinc tendència a escapar, per dos motius. Un, quan crec que ja sé com fer-ho, per què fer-ho? Llavors m’escape. I dos, quan trobe una obstrucció. Eixes obstruccions realment m’han alimentat. Jo em veig com algú molt curiós, un analista del món. Jo soc un lector, sempre he sigut un lector. Un lector del món. I això és el que a mi m’interessa. El meu motor és la curiositat i l’objectiu ha de ser el coneixement i no el benefici immediat. Benefici sí però per a la meua ànima, no material. De fet, tot el que guanye és ací.
  • No tem que, quan ja no estiga, algú arribe i desempolse el projecte d’urbanització frustrada en estos terrenys…
  • La meua esperança és que no s’atrevisquen a tocar una fundació, però mai se sap. Seria un escàndol.

Reconeix que li produïxen urticària les pàtries i els nacionalismes. “Diuen que per als escriptors la pàtria és el llenguatge. No m’agrada la paraula. Jo no estic orgullós de ser de cap lloc. Un naix no on demana, sinó on succeïx. Esta no és la meua pàtria sinó el lloc al qual pense que pertany. No correspon amb cap divisió administrativa”, respon quan l’entrevista va apurant els seus últims sospirs. Todolí creu que, si els seus avantpassats tornaren de la tomba i ho veren xafar terra i gaudir entre cítrics, magraners i *chumberas, “estarien en el cel”. “El meu oncle va morir amb 97 anys i va veure tot això. Sempre deia: si ho vera el teu avi i el teu pare! S’emocionava”.

Arrere, molt arrere, queda ja aquell estiu de 1987 quan -compta- es van apoderar d’ell “les imatges, circulant davant els seus ulls a una velocitat vertiginosa”. “Molts caps de setmana els passava a la casa familiar, en el camp, entre tarongers, però anava sempre vestit de ciutat, amb jaqueta, i record que quan era allí evitava que les branques dels arbres em fregaren, com si el meu cos fora de cristall i el mínim contacte el poguera fer fallida. Continuava sent *hiperurbano, dominat per la voràgine metropolitana”. A la recerca de capellà, Todolí va acudir a un terapeuta en la pròxima Dénia. El seu diagnòstic va resultar fulminant: “La teua cama de Nova York és molt llarga i la teua cama de Palmera és molt curta, cal equilibrar-les”.

  • Què diria hui aquell terapeuta?
  • Em diria: “Vicente, has aconseguit l’equilibri perfecte”. La terra et salva.

Descarregar article