Mitjà: Revista L’Agrària
Títol original: El legado de Vicente Todolí: un huerto botánico de cítricos para la ciencia y los valencianos
Autor: Vicent Llorens
Data: Març 2025
El llegat de Vicente Todolí: un hort botànic de cítrics per a la ciència i els valencians
Mundialment reconegut en la faceta de director de museus i assessor artístic, aquest valencià de La Safor manifesta amb aquest projecte magnífic, obra íntima i personal, ser a més un apassionat de la citricultura, del seu estudi i divulgació, i un enèrgic guardià del paisatge amenaçat de l’Horta.
Des del mirador de fusta que s’enlaira sobre l’espessor de l’hort, a la partida de Bartolí, es retalla a ponent l’horitzó escarpat de les serres Grossa, d’Ador i la Safor. Les muntanyes tanquen a aquest costat la plana que conté tota l’horta de Gandia, oberta de l’altra al vent humit del mediterrani. Aquí, el setge rocós i la immediatesa del mar han propiciat un microclima idoni per al cultiu del taronger, «semblant al de la Conca d’Or de Palerm i la Costa dels Cíclops, a Catània». I aquí, al seu poble i al seu hort, torna sempre que pot Vicent Todolí, una d’aquelles persones capaces d’engrandir aquests racons i fer alhora el món tan petit; un món on, des de Palmera mateix o qualsevol altre lloc, Okinawa, Milà o Nova York queden a tir de pedra.
Torna perquè a Palmera té les seves arrels, enfonsades per generacions en aquestes finques tarongeres, i un projecte íntim, la seva herència: un hort de cinc hectàrees, la mateixa extensió que el Jardí de Bóboli, a Florència, on els Medici també van col·leccionar tarongers, que reuneix mig miler de varietats de cítrics. Todolí, la dedicació del qual a la gestió cultural ia l’art contemporani li ha reportat reconeixement internacional, director de museus com l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), el Museu de Serralves de Porto i la Tate Modern de Londres, ha transvasat a aquesta col·lecció botànica la seva inquietud artística. Reticent, per no fitar-se, a col·leccionar obres d’art, s’afany, però, a incorporar nous arbres a aquest hort botànic. «Els cítrics també són art –adverteix–, perquè, com l’art, les plantes són testimoni de la civilització. Cadascuna de les varietats que cultivem a l’hort està associada a una cultura, un lloc, una manera d’entendre el món».
CONTRA L’ABANDÓ DE TERRES I L’URBANISME PREDATORI
Des del 2012, aquest llegat personal té forma de fundació, la Todolí Citrus Fundació, una institució que creix any rere any, sense pressa, en el seu objectiu de «lluitar contra l’abandó de les terres de cultiu, de protegir aquest paisatge ancestral, una manera de vida; de conservar, investigar i divulgar la diversitat citrícola». Todolí, que des de llavors es dedica mig dia a l’art i l’altre mitjà a la citricultura, explica d’on parteix la idea: «Jo pensava cultivar cítrics de diverses varietats en un petit hort de tres fanecades que vaig comprar amb aquesta intenció i on ja el meu pare havia empeltat i plantat alguns arbres; però el projecte es fa més ambiciós quan m’assabento que hi havia un pla per urbanitzar fins a l’últim racó d’horta que quedava al terme. Per aquí —assenyala la reixa que fa al vell camí de Palmera— passaria un carrer de trenta metres d’amplada i la població es triplicaria. Així que em vaig proposar lluitar contra aquest urbanisme predatori i anar adquirint les parcel·les que els veïns volguessin vendre’m, començant per uns bancals que eren del meu germà. I, així, fins avui».
En aquesta lluita contra la destrucció del paisatge, fa temps que fan proves amb varietats pròpies, hibridacions que «a ningú se li acudiria fer», pensant que potser algun dia l’experiment doni els seus fruits, mai millor dit: aconseguir que aquestes petites parcel·les fossin rendibles, pensant en la fórmula de «microproducció per a micromercat», en combatre la de.
Óscar Olivares Fuster, director tècnic de la fundació, li recorda que també hi ha una altra fita en la gestació de la idea. Té a veure amb la seva amistat amb el cuiner Ferran Adrià, amb qui comparteix projectes passats i presents, la passió per la gastronomia i aquesta manera de parlar atropellada pròpia de cervells entusiastes, en ebullició. «Va ser en un viatge que vam fer tots dos a Perpinyà —reconeix Todolí— a visitar alguns vivers especialitzats en cítrics en test. Jo no entenia que calgués anar a França per a això, i ell em va desafiar a fer-ho a Palmera ia convertir-me en el seu proveïdor. “Fes-ho tu” (fes-ho tu), em va dir. I així va sorgir la idea de cultivar mig centenar de varietats històriques».
No només Adrià, a través de la Bullipèdia, ha mostrat interès per divulgar la importància dels cítrics a la gastronomia. També els xefs valencians Quique Dacosta, que té en projecte publicar un llibre monogràfic, Ricard Camarena i Luis Valls, que ofereix un parell de menús en què incorpora cítrics del Bartolí, han parat esment al seu paper a la cuina i han contribuït a difondre el treball de la fundació. Potser per això cada any visiten aquest hort botànic grups de cuiners arribats d’Anglaterra, Itàlia… «Gairebé mai d’Espanya», no obstant.
CITRICULTURA PER A TOT
Abans de deixar-nos amb l’Óscar, la mà dreta en aquest projecte, Todolí parla i parla com un agrònom, com un botànic, un filòsof. Ho fa apassionadament, sense ordre, al·ludint a això i allò altre: a la recuperació de tarongers extints ia proves d’hibridació; a l’adquisició de varietats exòtiques i les dificultats burocràtiques per importar-les; a la necessitat d’incorporar plantes adaptades a la sequera… Més enllà del simple ús alimentari, destaca el seu interès per les múltiples aplicacions dels cítrics, des de la indústria fins a la gastronomia. Refereix provades propietats antitumorals de l’albedo de la mà de Buda. Suggereix l’existència d’una intel·ligència vegetal, citant Stefano Mancuso i Emanuele Coccia. I explica l’ús del tramús mòlt per contrarestar l’alcalinitat del sòl als jardins renaixentistes. Explica també com al Japó utilitzen la pols de petxines de vieira cuites a altes temperatures i mòltes per allargar la conservació del verd dels sudachis. Parla de col·laboracions amb l’IVIA i altres centres de recerca i universitats: d’estudis sobre l’activitat biològica dels olis essencials de la poncem, sobre l’evolució sensorial del caviar cítric i sobre l’aplicació de l’ozó en agricultura, per exemple. Parla de citricultura biològica, citant plagues com el cotonet, la mosca i l’Scirtothrips aurantii, «eix fill de puta», maleeix, que ha aparegut també a Palmera, i de la tolerància a l’HLB d’alguns plançons de cítrics australians i la seva potencial hibridació amb varietats locals per combatre. Fins i tot esmenta la rara genètica d’alguns tarongers, com el bizarro, capaç de donar tant els seus fruits típics com altres de la poncem.
Encara teniu temps d’ensenyar-nos la biblioteca botànica, la col·lecció de gravats originals d’alguns dels principals tractats de citricultura, com els de Risso i Poiteau, Ferrari i Volkamer, i un museu de productes cítrics, d’Itàlia, d’Espanya —els que menys, com «el Trinaranjus que feien aquí fa mil anys i para de comptar» i agraïment, no et regalen xampany ni vi ni sake, sinó un cítric». Sorprèn la varietat de productes japonesos que incorporen aquests fruits a la seva elaboració. Ens acompanya també el laboratori gastronòmic, on ens mostra uns quadres d’Antoni Miralda, una sèrie de set cítrics fotografiats i impresos en paper de seda, com el que s’usava temps enrere per embolicar les taronges; fines fulles arrugades, tornades a obrir i emmarcades. La connexió de la fundació amb l’art contemporani és evident, i lògica, i una part del seu patrimoni està constituïda per obres donades per artistes tan reconeguts com Carmen Calvo, Maurizio Cattelan, Attilio Maranzano, Cildo Meireles, Jorge Peris, entre molts d’altres. També al laboratori, un productor artesà de ginebra, que fa servir la pell de quatre varietats d’aquests cítrics per elaborar-la, està pelant llums de Borneo i ficant les mondes en un deshidratador.
Todolí s’acomiada d’ell i de nosaltres, no sense abans resumir-ne el propòsit: «Volem que la gent faci amb els cítrics el que consideri; no es tracta que ho fem nosaltres. I per això tot això està a la vostra disposició. Estem oberts a tota mena de col·laboracions que ens ajudin a crear, compartir i difondre el coneixement al voltant dels cítrics en les múltiples vessants: l’agrícola, l’ambiental, la industrial, la històrica, la culinària… Qui tingui interès que vingui». Qui hi tingui interès disposa aquí de l’aula, la biblioteca, el laboratori i l’hort sencer. Només cal trucar al timbre.
LA VISITA
Se’n va Todolí, acompanyat per un paisà amic que l’està ajudant en la recerca de nous bancals per comprar, i Olivares ens guia en un recorregut per l’hort, una de les col·leccions privades més grans de cítrics del món, en creixement constant. Aquest hort és el centre de les operacions de la fundació. Funciona com a banc genètic i com a espai d’experimentació i aprenentatge.
A la visita, a la qual acudeixen grups de diferents perfils, hi participen els cinc sentits. Som a l’hivern i l’aire es perfuma amb la mixtura de tants fruits diversos: la bergamota, la mandarina amarga, la llima del desert australiana… Se sent el murmuri de l’aigua de les fonts, el cant del gall i el reclam de la merla. I també, al fons, la muixeranga, que anuncia al poble la lectura per megafonia d?un bàndol municipal. Contemplem els arbres, que «són com els llenços, on els fruits representen les obres d’art», suggereix Olivares. Provem el caviar cítric i ens rentem les mans amb un tipus de papa que neteja com el sabó.
La diversitat d’espècies i varietats és enorme, i el director tècnic de la fundació insisteix en l’interès de la seva evolució històrica, de la presència i l’adaptació a diferents regions del món. A la pàgina web, un apartat reuneix totes elles organitzades per grups varietals: cidres, mandarines, pummelos, llimones, llimes, taronges amargues i dolces, aranges, kumquats, papes… Cadascuna compta amb la seva fitxa, en què es descriuen la seva història, característiques i usos.
Així, des del principi, també va planificar Todolí l’estructura de l’hort, per bancals de grups varietals, 13 en total. De cada varietat, n’hi ha quatre o cinc espècimens. Cada tanca, cada línia d’arbres, cada parcel·la manifesta la sensibilitat artística del fundador. Les visites a aquest museu orgànic d’obres vives, tan vives que en molts casos només es poden fer per necessitat, per exigències del marc de plantació, comencen per Tots Sants, el primer de novembre, i s’allarguen fins a finals d’abril, un lapse de temps que està determinat per la presència de fruits. Ja a principis de la tardor fructifiquen algunes varietats australianes i japoneses, també les satsumes, però no és fins al novembre que l’hort comença a mostrar tota la seva esplendor: primer les mandarines, després les navel, les aranges, les pondres, les llimones, que amb la varietat són mons i ponces, les que presenten fruits més tardans.
A DISPOSICIÓ DE LA CIÈNCIA
Durant el recorregut per l’hort, Óscar Olivares torna sobre allò que explicava Vicente Todolí. «El nostre objectiu és que la col·lecció estigui a disposició de la comunitat científica sense traves», assegura. Insisteix que l’objectiu principal de la fundació rau a «preservar, compartir i difondre la diversitat citrícola», i explica que col·laboren estretament amb l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries (IVIA), a través d’un conveni, en la catalogació i conservació de varietats i la millora de cultius. «Tenim una relació molt estreta i activa amb el Banc de Germoplasma de l’IVIA -explica-, d’una banda, compartint varietats de manera recíproca, i, de l’altra, col·laborant en l’obtenció clàssica d’híbrids».
Olivares destaca la participació de la Todolí Citrus Fundació en un important projecte internacional de recerca, en què col·laboren així mateix l’IVIA i la UPV, centrat en la recerca de resistències i toleràncies a la malaltia de l’HLB, l’amenaça més greu a què s’enfronten els cítrics a tot el món. «La nostra presència respon precisament a l’exclusivitat del germoplasma de què disposem, que ens permet assajar hibridacions específiques i provar possibles resistències als bacteris que la causen». En aquesta contribució a la investigació científica, aquest biòleg esmenta un estudi encapçalat per la UPV enfocat a determinar com, durant una campanya anual, la meteorologia i altres condicions de cultiu determinen la floració de les diferents varietats. «És un projecte molt interessant, i aquest hort és el lloc perfecte per dur-lo a terme —explica—, ja que aquí estan representats en un mateix lloc i en les mateixes circumstàncies tots els grups varietals de cítrics».
EL VELL TARONJO AMARG
«¡I això és pura arqueologia agronòmica!», exclama Óscar en arribar a un vell exemplar de taronger amarg, d’aquells gairebé centenaris, empeltat al llarg de la vida amb algunes varietats de valència, clementina i sanguina avui desaparegudes. «El taronger amarg seria el millor patró si. no fos per la seva sensibilitat a la tristesa, i per això ja gairebé no s’utilitza». És una obra d’art veritable. Té el peu nu, amb les arrels a l’aire i l’arrel pivotant amputada per evitar que hi pugin els fongs del terra, causa de moltes malalties. A aquesta feina d’airejar les arrels en diuen en valencià destapar, i no sembla tenir una traducció fàcil al castellà. Explica l’Òscar que el descorcat assegura la longevitat de l’arbre i permet que brotin del peu original noves plantes. Així és possible recuperar varietats antigues que, més enllà d’un interès patrimonial, en poden tenir un profit. En aquest cas, per exemple, per elaborar melmelada. Todolí ha volgut conservar tant sí com no els pocs arbres que, com aquest, seguien vius als bancals que ha anat adquirint.
El recorregut segueix fins al mirador que domina tot l’hort i des del qual s’observa l’aviari que ha dissenyat Carsten Höller, una instal·lació artística i alhora funcional on s’aclimaten per ser alliberades caderneres, gafarrons i altres espècies autòctones d’aus canores procedents del silvestrisme. Aquí acaba la nostra visita i conclou Óscar: «Està a les escriptures de la fundació que tot això ja és patrimoni dels valencians. De moment, es gestiona i sosté per Vicente i per la pròpia activitat de la fundació, a través de la venda de productes, la realització de visites guiades, la publicació de llibres especialitzats i les donacions a través del programa d’amics de la fundació. Però, en el futur, quan ell ja no hi sigui, la seua custòdia ha de correspondre a tots els valencians». També, és clar, el seu gaudi.
—
