Mitjà: Las Provincias
Títol original: El jardín que es lee como un museo
Autor: Jorge Alacid
Data: 17 de maig 2025
El jardí que es llig com un museu
La doble obra mestra de Todolí. L’exdirector de l’IVAM medita en una publicació recent sobre la relació entre la naturalesa i l’ésser humà i el poder transformador de l’art
Pàgina final de ‘Volguera crear un jardí (i veure’l créixer)’. Última línia de text: “Què és potser un jardí sinó un autoretrat”. La frase nascuda de la inspiració de Vicente Todolí, prestigiosa personalitat de l’escena artística valenciana, espanyola i internacional, encarna l’atribut principal del llibre que acaba d’editar Espasa: una escriptura on batega la introspecció autobiogràfica, però al servici d’una reflexió d’orde superior sobre la relació de l’ésser humà amb la naturalesa, activitat a partir dels seus passejos i meditacions entre el fabulós arsenal de cítrics que cuida al seu jardí de Palmera. El llibre, de molt amena lectura, conté missatges de gran importància; el primordial, entendre que en la medul·la de cada disciplina artística residix el que ell entén com a meravellosa inutilitat: el greu és lleuger i l’en aparença lleuger detona no obstant això d’un missatge transformador, que Todolí materialitza amb extrema naturalitat a través la seua pròpia persona, mentres escriu, parla i camina entre tarongers, llimeres i altres cims de la creacionista fins a aconseguir la conclusió central, que servix tant per a comprendre la seua obra recentment publicada com el seu hort: “Això és com viure dins d’un museu: una experiència immersiva”.
L’exdirector de l’IVAM abrillanta amb esta classe de reflexions la caminada per la seua propietat, niada en un discret racó de la seua localitat natal, cor de la comarca de la Safor. Sembla feliç i al mateix temps inquiet, incapaç de resistir-se a l’antiga pulsió, la veta prodigiosa que habita en la seua personalitat: eixe caràcter inconformista que li va portar a embarcar-se en la seua joventut en un viatge (un viatge iniciàtic) des de la València on estudiava Història de l’Art a la Venècia que tant li fascine i va canviar per sempre la seua mirada i també la seua identitat. Ho compta amb molt d’estil en el seu llibre i l’explica, a estones abstret, mentres guia el passeig pel seu jardí, que este matí de primavera reba amb la flor del taronger esclatant i el sol filtrant els seus rajos entre les fulles de l’arbratge. Excepte un cas: un exemplar de cítric anomenat ‘Poncirus trifoliata? L’únic de fulla caduca.
És una de les múltiples rareses d’arrabassada bellesa que Todolí ensenya al visitant filtrant igualment ell els seus propis rajos. Llança frases a l’aire com a dards molt precisos, que impacten entre Quines acompanyen els seus passos i es detenen davant les taules que jalonen el recorregut. En cada una d’elles s’oferix un tast dels cítrics que envolten el paratge; la majoria, fruits desconeguts per al profà que Todolí reivindica com una manera d’estar en el món. Fins i tot com una manera d’estar en la Història: convida a pensar en la nostra civilització com una aventura associada a l’epopeia d’estos cultius nascuts en les faldes de l’Himàlaia fa milions d’anys i transitar amb ells fins a la convulsa cruïlla que hui travessa la nostra cultura. És un altre viatge, també iniciàtic, per als qui participen amb el seu cicerone d’esta sort d’Epifania col·lectiva empadronada a Palmera. Un descobriment darrere l’altre, quasi a cada pas: com el propi descobriment personal i professional que Todolí imprimeix en les pàgines del seu llibre, que opera com una sort de guia de viatges, igual que l’allotjat en un altre jardí cèlebre: el de les senderes que es bifurquen, imaginat per Borges.
En efecte, caminar per este enclavament encantador equival a repassar la vida i obra de Todolí, però al mateix temps el passejant pot prendre un altre itinerari i conversar amb l’amiga naturalesa que ix al seu encontre a cada camallada i, per descomptat, discórrer per eixe tercer trajecte que planteja este llibre la lectura del qual tant commou. És també un exercici múltiple, perquè en les seues pàgines veiem al Todolí adolescent, en permanent estat d’observació, transformat en l’audaç personatge en què s’acba convertint, amb una envejable agenda de contactes (el Gotha mundial de l’art contemporani dorm en el seu mòbil) i en una personalitat cosmopolita que mai renega (mes bé, al contrari) de les seues arrels valencianes: eixe Todolí el cor del qual palpita entre Palmera i la Vall de la Gallinera, el paisatge arrasat per un incendi cruel que va devastar la seua finca d’oliveres. El Todolí que emigra als Estats Units, Anglaterra, Portugal… Els destins que forgen la seua personalitat, sàvia i curiosa. El Todolí decisiu per al naixement de l’IVAM, el que recorda amb afecte a Quines han compartit amb ell els seus projectes per mig món, amb dedicatòria especial per als seus paisans: els Llorens, Alborch i Alfato als qui rendix tribut en les pàgines més emocionants del seu llibre. El Todolí crític amb la deriva d’un cert vessant de l’art actual (és il·lustratiu el seu capítol sobre els museus enciclopèdics) i disconforme amb l’evolució de l’arquitectura com a branca del ‘star system, de la qual salva per cert a David Chipperfield…
I el Todolí, en fi, de to assossegat, que parla entre murmuris i es permet sovint un tret d’ironia, eixe suau humor sorneguer valencià,. Llegir-li quan està tan recent la travessia pel seu jardí dota d’una nova vida als seus escrits, que s’assaborixen com este fruit al qual anomena mossegada d’Adán, subtil poesia en un dolç mos. Els vellutats cítrics que acaricia amb la seua mà mentres creua per l’Umbracle o el seu breu bosc de cidras i apunta als cítrics de bella nomenclatura i primorosa estampa: la mà de buda de color porpra, l’enigmàtic drac volador… O els que van arribar de la llunyana Austràlia i tanquen una lliçó reveladora: València, com a gran terra acollidora per a la naturalesa i tambien per a la humitat. I una ensenyança addicional: tot jardí és una biografien-nos. I per descomptat un autoretrat.
