Mitjà: El País _ Suplement Estilo de Vida
Títol original: Generosos jardineros que comparten la belleza
Autor: Eduardo Barba
Data: 5 de juliol de 2026
Generosos jardiners que compartixen la bellesa
Del Museu del Prado al jardí de l’Albarda i la Todolí Citrus Fundació, iniciatives que posen l’art botànic i la natura a l’abast de tots
Una dida alleta un nounat, mentre la dona interpel·la l’espectador amb la mirada. Els teixits de la còfia blanca i de la mànega roja del seu vestit dialoguen amb els pesats cortinatges vermellons que emmarquen l’escena per la part superior del quadre. A la dreta, una dona nua mira cap a un costat, absorta en alguna cosa que li crida l’atenció fora d’allò representat. Està submergida en una banyera l’interior de la qual roman cobert per una immaculada tela de lli, per a evitar que la seua pell toque el metall del recipient. A la mà sosté un clavell roig (Dianthus caryophyllus), símbol del seu compromís afectiu probablement amb Enric II de França, ja que la retratada ben bé podria ser Diana de Poitiers, tal com assenyala la web del Museu del Prado, que custodia esta obra.
Esta pintura va ser adquirida amb el llegat de Carmen Sánchez García (1929-2016), que en el seu testament va nomenar hereu universal el Prado. Gràcies a la seua generositat, es van poder adquirir un bon grapat de belleses artístiques que completen meravellosament la riquíssima col·lecció del museu. En esta obra de l’escola francesa florixen altres espècies, a més del clavell, com ara l’alhelí encarnat (Matthiola incana), la calèndula (Calendula officinalis), l’espígol (Lavandula angustifolia), la rosa alba (Rosa × alba ‘Semiplena’), la trinitària (Viola tricolor)… Per tant, d’alguna manera, Carmen Sánchez oferix estos aromes a qui contempla l’oli. Este ramell floral es pot disfrutar en l’exposició Prado. Segle XXI, que recopila la intensa tasca duta a terme per esta institució cultural en el primer quart de segle —es pot visitar fins al pròxim 27 de setembre—.
A les sales de la mostra, entre molts altres temes, es pot gaudir de l’altruisme de persones que han regalat a la societat la possibilitat de gaudir d’obres d’art que, sense el seu gest magnànim, romandrien visibles només per a unes poques mirades. La bondat de Carmen Sánchez s’unix així a la d’altres esplèndids exemples, com els de Plácido Arango Arias (1931-2020), Hans Rudolf Gerstenmaier (1934-2021), José Luis Várez Fisa (1928-2014) i molts més.
En l’àmbit de les plantes i de la jardineria també sorgixen exemples generosos de persones que lluiten per deixar un llegat bell. Un d’estos és el de la Fundació Enrique Montoliu (FUNDEM), que s’encarrega d’adquirir terrenys per tota Espanya per a deixar que la natura els governe i protegir zones d’alt valor ecològic. Així mateix, la fundació gestiona el jardí de l’Albarda, a la localitat alacantina de Pedreguer, que és la llar del mateix Montoliu (València, 1948), qui, com ell mateix assenyala, va voler que “des del primer moment fora una cosa compartida”. “Poc després de començar-lo, ja vaig començar a fer visites guiades gratuïtes, perquè la gent el vera. No pensava a fer un jardí totalment privat. Sempre m’ha agradat compartir; les visites no em molesten, al contrari, m’enriquixen. Així he conegut persones meravelloses”, explica. “Crec que qui té la sensibilitat de sacrificar un matí del seu temps lliure per visitar un jardí ja és algú especial”, assegura, amb un somriure a la cara.
Un altre projecte vinculat a les plantes és el de la Todolí Citrus Fundació, ideada pel director artístic i apassionat de la natura Vicent Todolí (Palmera, 1958), que ha creat un autèntic verger paradisíac on es cultiven centenars d’espècies, varietats i conreus de cítrics a la localitat de Palmera (València). Todolí, que ha gestionat col·leccions d’art de renom internacional, desgrana la línia mestra del seu hort fruiter: “Açò és un museu, amb una col·lecció que no cal canviar perquè pràcticament canvia a cada hora. Només cal veure com evoluciona al llarg de l’any, com creixen els arbres —també depenent de la climatologia, de la llum—, o quan estan els ocells i canten més o menys… És un museu-jardí. Generalment, en altres tipus de museus l’experiència és principalment visual, però ací s’apel·la a tots i cadascun dels sentits”. Gràcies a la fundació, és possible visitar-lo, delectar-se pels seus senders i aprendre’n, tant del lloc com de les seues plantes.
En tots estos jardins, siguen més artístics o més paisatgístics, es desdibuixa la línia que els podria separar, perquè en els dos àmbits la magnanimitat florix i permet a milers de visitants recordar per sempre les persones que els han fet possibles.
Tant de bo vinga una primavera pròdiga en llegats i donacions, perquè ploguen noves inquietuds. Amb estos benefactors, la humanitat és més amable i més bella: moltes gràcies per ser jardiners que cultiven l’esperança.
