Mitjà: Las Provincias
Títol original: Ser «ácido» es ser agudo o incisivo: expresiones en torno a la acidez
Autora: Paloma Chen
Data: 7 d’agost de 2026
Ser «àcid» és ser agut o incisiu: expressions al voltant de l’acidesa
La relacionem amb la intel·ligència i és un antònim de dolç, entés com allò blanet o mancat de caràcter.
La primera accepció d’«àcid» en el Diccionario de la Real Academia Española és «dit d’un sabor o d’una olor: aspre i penetrant, com el de la llima o el vinagre». Entre els seus sinònims trobem «agre» i «avinagrat», i entre els antònims, «dolç». La quarta accepció el definix com a «aspre, desagradable», antònim d’«amable», i la quinta s’acosta prou a la quarta: «mordàs», antònim de «benèvol». A Hondures, ser una persona àcida és ser una persona experta o que té molts coneixements sobre alguna cosa.
Tal com explica Harold McGee en el seu llibre La comida y los alimentos, la concentració de protons en una solució química és tan biològicament significativa que els humans hem desenvolupat una sensació gustativa especialitzada per a detectar-la: l’acidesa. El terme científic per a la classe de compostos químics que alliberen protons en una solució, els àcids, deriva directament de la paraula llatina acere, que significa literalment «tindre gust àcid».
«Mentre que la sal conserva, l’àcid trenca; és més corrosiu, fort i agressiu. El relacionem amb una major presència. A més, “àcid” i “agut” són paraules emparentades etimològicament. Per això diem que un comentari és agut quan també és àcid, ja que podem utilitzar tots dos termes», explica a LAS PROVINCIAS l’escriptora, filòloga i professora de llengua en un institut valencià María Elena Blay.
Harold McGee indica en la seua obra que «àcid» i «acètic» provenen de l’arrel indoeuropea ak-, que significa «esmolat» o «agut». D’esta mateixa arrel deriven altres paraules angleses i llatines com edge (vora), acute (agut) i acrid (acre). Curiosament, «oxigen» també compartix esta arrel lingüística, ja que antigament es pensava erròniament que la presència d’este element era indispensable per a la creació d’un àcid. D’altra banda, coneixem com a «vinagre» el resultat de la transformació d’una beguda alcohòlica en una de punxant i àcida: deriva del francés vin aigre (vi agre), on aigre descendix originàriament del llatí acer.
Per a Blay, «una persona àcida és una persona incisiva, algú que fa comentaris àcids». En posa com a exemple «els comentaris àcids que trobem en els periòdics», o Daria, la protagonista de la sèrie d’animació d’MTV del mateix nom, que va triomfar entre finals dels noranta i principis dels dos mil per retratar una adolescent cínica, inadaptada i molt intel·ligent. «Els personatges com Daria, crítics i punxants, són els que considerem àcids», afirma.
«És curiós que relacionem allò agre o àcid amb la intel·ligència —l’agudesa, el criteri, la brillantor, l’esperit crític— i que siga un antònim de dolç, com allò blanet o fins i tot mancat de caràcter o d’enginy». Però l’agre i el dolç també es poden complementar. En les gastronomies asiàtiques, el suantian —el sabor agredolç— és una combinació clàssica. Encara que Blay cita un poema de Friedrich Hölderlin («allò de si tens un cor i un intel·lecte, mostra només un dels dos; si els mostres junts, et maleïxen»), com si intel·ligència i dolçor foren necessàriament incompatibles, potser en les cultures asiàtiques les dos nocions poden donar una tercera mescla més estimulant.
Literatura i acidesa
En el Lüshi Chunqiu (Annals de Primavera i Tardor del Mestre Lü), text enciclopèdic xinés compilat en el segle III aC, s’atribuïx a Yi Yin —cuiner llegendari que acabà sent polític— un discurs sobre l’equilibri en la combinació de sabors: en l’art de la mescla harmoniosa cal fer ús del dolç, l’àcid, l’amarg, el picant i el salat. Quan el sabor és àcid, no ha de ser corrosiu, igual que el dolç no ha de ser embafador.
A la Comunitat Valenciana tenim un espai literari propi vinculat al sabor àcid: Poecítrics és un festival de poesia nascut en 2023, entre arbres cítrics, com a homenatge al llegat de Vicent Todolí i Francisco Brines. Mentre Todolí ha creat la col·lecció privada de cítrics més gran —Todolí Citrus Fundació, a la localitat de Palmera, a la Safor—, Brines va transformar el seu jardí de l’Elca, a Oliva, en un espai de poesia.
Sota la direcció de la poeta olivera Àngels Gregori, el festival unix les dos mirades: canta la bellesa dels cítrics i la força de la poesia. «Cada any convidem quatre poetes que ens agraden i els demanem que vinculen la seua lectura poètica amb els cítrics. No sempre és fàcil que un poeta tinga poemes dedicats a les llimes, però s’intenta que, en la mesura que siga possible, lligen textos vinculats a l’espai on es troben», explica Gregori.
Algunes vegades, els poetes, a banda de llegir la seua obra, lligen versos d’autors que els agraden relacionats amb esta temàtica, en què l’acidesa no té tant a vore amb la sàtira o la crítica social, sinó amb la bellesa de l’entorn i l’explosió de sabor. Això sí, no tots els cítrics són àcids. Entre les 500 varietats de la col·lecció n’hi ha alguns de molt amargs i altres de dolços. L’acidesa dels cítrics depén de la varietat, del grau de maduració i dels tipus d’àcids que continguen.
En el cas de les llimes de taula, les que més coneixem, és precisament la seua acidesa allò que busquem per a animar els nostres plats. Així, Pablo Neruda entenia la llima i el seu suc com una autèntica explosió de llum i sabor. En la seua Oda al limón va escriure: «el licor més profund / de la natura, / intransferible, viu, / irreductible, / va nàixer de la frescor / de la llima, / de la seua casa fragant, / de la seua àcida i secreta simetria».
Per a Miguel Hernández, en canvi, la llima amarga, no l’àcida i fresca, és el símbol del dolor i la pena: «Em vas llançar una llima, i tan amarga, / amb una mà càlida i tan pura, / que no va menyscabar la seua arquitectura / i, tanmateix, en vaig tastar l’amargor».
