Mitjà: Levante _ Opinió
Títol original: Complicidades _ Todolí Citrus
Autor: Carlos Marzal
Fotografia: Adolf Boluda
Data: 9 maig 2026
Quan les anomalies es converteixen en costum, solem dir que ens trobem davant d’una tradició, perquè preferim creure que els assumptes del món funcionen segons patrons lògics abans que rendir-nos al comportament de l’anòmal, que fa el que li ve de gust, quan li ve de gust i on li ve de gust.
Sempre m’ha paregut que la comarca de la Safor representa una anomalía cultural que ha convertit en costum l’abundància d’escriptors excel·lents, cosa que pot deure’s, per descomptat, a la mateixa tradició literària, però que continua resultant anòmala, perquè la literatura, es mire com es mire, constitueix una feliç excentricitat en el món. Si em limite a Oliva, sense pretendre fer un catàleg exhaustiu, pense de seguida en una de les grans figures de la Il·lustració espanyola, Gregori Maians; en Francisco Brines, un clàssic de la poesia espanyola del segle XX; en Enric Sòria, Joan Navarro, Àngels Gregori i Josep Lluís Roig. Les casualitats repetides es transformen en l’hàbit de la casualitat, una cosa que no deixa de sorprendre’ns.
En les meues indagacions etnogràfiques, he atribuït aquesta abundància de bons escriptors a dues causes fonamentals: la conjunció dels vents que provenen de la Serra de Gallinera amb la brisa que arriba des de les platges d’Oliva i, sobretot, als miracles de la patrona de la població, la Mare de Déu del Rebollet.
Ara bé, hui sé que existeix un tercer factor determinant en tot aquest enrenou literari: el consum de cítrics des del temps dels àrabs.
Per a propiciar tota aquesta beneïda extravagància cítrica i cultural, Vicent Todolí, veí de Palmera, va crear la Todolí Citrus Fundació. És el jardí a l’aire lliure que cultiva el major nombre de varietats cítriques del món: unes cinc-centes.
Molts de vostés coneixeran Vicent Todolí perquè ha sigut director artístic de museus d’art contemporani molt famosos: l’IVAM, el Museu Serralves d’Oporto i la Tate Gallery de Londres. Vicent podria haver gastat els seus diners en qualsevol banalitat en què solem gastar-nos-els, però va decidir construir un jardí de cítrics per a oposar-se a un P.A.I. que amenaçava de destruir l’hort de la seua família.
La seua Fundació és una obra artística amb tots els drets —una lenta i delicada tasca destinada a explicar i engrandir la vida humana—, però amb l’avantatge que es pot olorar, assaborir i menjar. Per si això fora poc, un dia a l’any reuneix al seu jardí prop de cinc-centes persones perquè escolten poetes actuals en un recital a l’aire lliure, entre pumelos, pomelos, taronges, llimes i cídres. A aquest acte l’ha anomenat Poecítrics.
Al Japó, el nom de Vicent Todolí estaria associat a algun esperit sintoista i se li retria culte per Cap d’Any. A València, alguns —cada vegada més— celebrem amb orgull l’existència de la seua anomalia.
