Mitjà: Euractiv.com
Títol original: From the Tate Modern to rare oranges, meet the curator redefining Valencia’s citrus
Autora: Sofía Sanchez Manzanaro
Data: 5 d’abril 2026
És un impuls molt habitual. Viatgem lluny a la recerca d’alguna cosa extraordinària mentre passem per alt allò que tenim just davant de nosaltres. A València, Espanya, això pot significar no parar atenció a la immensa extensió dels horts comercials de tarongers.
A tan sols uns quilòmetres d’on passava tots els estius, prop de la ciutat de Gandia, a la costa valenciana, un comissari d’art de renom internacional ha creat una de les col·leccions de cítrics més extraordinàries del món.
Vicente Todolí és més conegut en els cercles artístics que en els agrícoles. El comissari espanyol, que va créixer a la zona, va dirigir en el seu moment la Tate Modern de Londres i actualment és director artístic de Pirelli HangarBicocca, una galeria d’art contemporani de Milà.
L’any 2012, Todolí va iniciar un projecte d’una naturalesa ben diferent a Palmera, un poble de tot just 1.000 habitants de la comarca valenciana de la Safor.
La Fundació Todolí Citrus està dedicada a la investigació i conservació de la biodiversitat fruitera, amb un hort de cinc hectàrees on es cultiven al voltant de 500 varietats locals i internacionals, algunes de rares, històriques i que es consideraven desaparegudes.
Espanya és el major exportador mundial de cítrics i representa aproximadament el 24 % de les exportacions globals, amb la Comunitat Valenciana al centre de la producció. Entre setembre de 2025 i gener de 2026, els enviaments de cítrics de la regió van assolir un valor de 1.400 milions d’euros.
Entre les varietats més habituals a les llars valencianes cada hivern hi ha les taronges primerenques com la Navelina, apreciada per la seua dolçor i per no tindre llavors, i varietats més tardanes com la Valencia Late, que allarguen la temporada fins a la primavera i s’utilitzen àmpliament per a fer suc.
El jardí de l’Edén de València
Un matí lluminós de març —fresc, fred i banyat per aquella inconfusible llum valenciana que va inspirar pintors com Joaquín Sorolla— vaig visitar l’hort. La majoria dels visitants eren estrangers: francesos, britànics i fins i tot cubans, mentre que només uns pocs valencians de la zona s’havien unit a la visita.
Durant gairebé dues hores de tast, olfacte i tacte, l’hort es converteix en una autèntica sobrecàrrega sensorial.
Els finger limes, una varietat australiana, esclaten com si foren caviar cítric; Citrus maxima, el pomelo, avantpassat de les taronges modernes, té una nota floral que recorda el gerani; i la bergamota deixa una aroma quasi embriagadora.
Algunes fruites, com els kumquats, es mengen senceres, amb pell i tot. Altres sorprenen simplement per la seua forma, com una fruita que sembla els dits retorçats de la mà de Buda.
El conjunt sembla una obra d’art —els cítrics com a protagonistes—, amb la silueta dels arbres emmarcada per la serra del Mondúver i els camps dels voltants, creant un paisatge que sembla quasi pintat.
Aviat resulta menys sorprenent entendre per què un comissari d’art internacional va decidir crear precisament aquest jardí de cítrics valencià.
Arrelat en la memòria
El projecte no és un desviament de la trajectòria artística de Todolí, sinó un retorn als seus orígens.
Com molts valencians, prové d’una família de llauradors dedicats al cultiu de cítrics, en una regió on aquestes fruites han definit durant molt de temps tant l’economia com el paisatge.
La parcel·la familiar original, als afores de Palmera, va estar en risc de desaparéixer sota un projecte de construcció, com a part del boom immobiliari que va transformar bona part de la costa mediterrània espanyola a partir dels anys noranta. En lloc d’això, Todolí va proposar convertir-la en un arxiu viu dels cítrics.
El modest camp familiar inicial no ha parat de créixer, incorporant parcel·les abandonades dels voltants fins a arribar a quasi cinc hectàrees. «Una xicoteta bèstia que hem de domesticar», afirma Óscar Olivares-Fuster, director tècnic de la Fundació, genetista especialitzat en cítrics i estret col·laborador de Todolí.
El mateix Olivares-Fuster és una figura poc convencional.
Durant el dia treballa com a funcionari a la veïna Gandia, la ciutat més pròxima a la finca. A les vesprades es transforma en cuidador de l’hort i investigador de cítrics. És doctor en cítrics i va passar diversos anys als Estats Units, una altra gran potència citrícola.
Segons explica, Todolí no és un mecenes distant, sinó que té l’instint inquiet d’un investigador i està constantment buscant en arxius i textos històrics.
Aquesta curiositat ha permés recuperar varietats oblidades durant molt de temps. Un exemple és la Lumia de València, una fruita vinculada a l’antic Regne de València que va desaparéixer d’Espanya i que posteriorment va ser localitzada a Itàlia a través d’escrits jesuïtes i registres botànics francesos. Gràcies al treball de la Fundació, recentment ha tornat al Mediterrani espanyol.
Algunes d’aquestes varietats van sobreviure durant segles als jardins de la família Medici, una poderosa dinastia bancària de Florència durant el Renaixement.
Quan aquells jardins van obrir al públic a finals del segle XX, els vivers van poder reproduir-ne el material genètic, fent possible que projectes com el de Todolí les recuperaren per al cultiu al seu lloc d’origen.
Molt més que un museu
Malgrat tota la seua bellesa, l’hort està molt lluny de ser una peça de museu. La seua tasca és científica i cada vegada més pràctica a l’hora d’afrontar els reptes de l’agricultura moderna.
Els cítrics comercials han estat seleccionats pensant en la comoditat: fàcils de pelar, sense llavors i adequats per al transport. Però aquesta selecció intensiva també n’ha debilitat la resistència, explica Olivares-Fuster. Les varietats més antigues i «rústiques», com les que conserva la Fundació, solen mantindre característiques que han desaparegut de les fruites modernes a causa de la selecció genètica.
Aquestes característiques poden ser útils a l’hora de trobar solucions per a noves malalties, com el greening dels cítrics, que ha devastat els horts de llocs com Florida, on va viure el genetista, i que podria trobar unes condicions òptimes per establir-se al Mediterrani.
El canvi climàtic és una altra amenaça.
A València, la floració del taronger es produeix ara aproximadament dos mesos abans que quan Olivares-Fuster era xiquet. «Dos mesos en 40 anys. És enorme». Segons ell, si el cultiu dels cítrics vol continuar sent viable a la regió, els agricultors necessitaran varietats millor adaptades a la calor, a l’estrés i al canvi de les estacions.
La Fundació ja treballa amb centres d’investigació i universitats, i part del seu material genètic ja està sent estudiat per la seua resistència a les malalties. En aquests genomes, afirma, podria trobar-se part de la resposta als reptes actuals i futurs dels productors valencians de cítrics.
Mercats de nínxol
Al mateix temps, el projecte explora maneres més immediates de donar suport al sector mitjançant la creació de mercats especialitzats per als cítrics rars i l’obertura d’oportunitats per als agricultors joves en una regió que afronta l’envelliment dels productors i l’abandonament de les terres.
Una de les obsessions de Todolí, m’explica Olivares, és millorar la varietat de productes transformats d’alta qualitat elaborats amb cítrics valencians. «És una malaltia de Vicente, i me l’ha encomanada», bromeja.
Tradicionalment, València s’ha centrat en l’exportació de fruita fresca, mentre que els sucs i les melmelades s’elaboraven amb productes de menor qualitat. L’enfocament de Todolí capgira aquesta lògica i utilitza els seus extraordinaris cítrics per crear productes d’alta gamma.
Olivares treballa actualment en un vermut elaborat a base de cítrics amb un productor de Catalunya, al nord-est d’Espanya. Una altra col·laboració ha donat lloc a una ginebra de producció limitada elaborada amb cinc varietats de cítrics no comercials.
Abandone l’hort carregant amb el que raonablement podria descriure’s com una quantitat innecessària de melmelada de kumquat, a més d’una reserva igualment injustificable de xocolate de cidra canarone.
Una vegada desenvolupats aquests mercats de nínxol, la Fundació busca xicotets agricultors —sovint joves— que puguen cultivar aquestes fruites, fent que les varietats rares siguen comercialment viables.
«Gaudisc moltíssim amb aquests projectes», fa broma Olivares. «Però al final ha d’existir un producte i algú l’ha de cultivar. I no hem de ser necessàriament nosaltres».
Potser l’hort de Todolí no tracta tant de fruites antigues, rares i artístiques com de mirar cap a l’agricultura del futur. I suggereix que preparar-se per al futur no consisteix necessàriament a descobrir alguna cosa nova, sinó a redescobrir allò que ja hi era.
